Aquesta setmana s’ha acabat la primera temporada d’Herois a TV3. I després van fer un programa on comentaven la sèrie. Em va fer gràcia que preguntessin a la gent quin poder els agradaria tenir, si en poguessin triar un i només un.
Hi he estat pensant. Què m’agradaria a mi?
[@more@]
El meu primer impuls va ser clar: tornar-me invisible! Me les prometia molt felices visitant certes blocaires sense ser vist. Sorprendre-les a la seva vida quotidiana, lluny dels teclats. La Tarambana, per exemple, s’aixeca ja maquillada, tal com fan les super heroïnes a les pelis? O la Mery Cherry, què es pren per poder escriure tan meravellosament? Es dopa segur. Això està clar. Però, què? Si ho sabés, jo podria prendre el mateix! I la Tirai, la Lluna, l’Alepsi, la Petjada i la resta… Què fan? En fi, que ja us ben asseguro que estaria distret. I…
Està bé. Està bé. A qui vull enganyar? Si pogués visitar les meves amigues blocaires sense ser vist no seria tampoc per veure-les fent macramé. El meu primer impuls estava més aviat dominat per fantasies erotico-festives. Ja m’enteneu. Dutxes i demés. Cony! Sóc un home! I ja sabeu que ens movem principalment per impulsos sexuals. I després per aspectes pràctics. I aquí és on la cosa falla. Per què, a veure, que sigui invisible no em fa saber QUI s’amaga darrera cada nom. Ni tampoc ON viuen, realment. Espiar blocaires, descartat.
Baixant un graó, en un últim i fútil intent de seguir amb el voyerisme, vaig pensar per uns instants d’espiar les veïnes o alguna mare de l’escola on porto els nens. Però amics, si visquéssiu a la meva escala, veuríeu de seguida que això no té gaire interès. I també hi ha els aspectes pràctics, un altre cop. Ser invisible no et permet entrar i sortir dels pisos amb facilitat. T’has de colar. I té els seus riscos. En fi, la invisibilitat queda descartada definitivament.
Tot seguit, volar. Un vell somni de la humanitat. Seria fantàstic desplaçar-se pel cel blau sense esforç i oblidar-se d’embussos i retards. Però, és clar, discret no seria, no. Hauria de volar d’amagat, en llocs remots, o correria el risc d’acabar convertit en un personatge de fira. O, pitjor encara, subjecte d’experiments científics. Mireu, si un dia vull volar, ja agafaré un parapent. Volar, descartat.
Regeneració? D’entrada sembla prou atractiu. És com una assegurança de vida sense haver de pagar una prima cada mes. Però pensant-ho millor, no em convenç. I si no em pogués morir, al final? Si una cosa tinc molt clara, és que la vida és fantàstica justament perquè en un moment donat te’n pots sortir. O te’n treuen. Però pel cas és el mateix. Sí, ja sé que la immortalitat us pot semblar interessant: tenir temps de llegir tots els llibres que us vinguin de gust, visitar tots els llocs del món… Segurament és que hi heu pensat poc. Imagineu-vos a vosaltres mateixos/-es veient com els vostres enamorats/-des, els vostres fills/-es, es van fent grans, llangueixen i finalment es moren mentre vosaltres teniu encara tota una eternitat per endavant. Saber que pots estimar infinitament una persona, però que només podràs compartir amb ella un instant insignificant dins d’una vida que no s’acaba. La immortalitat és un càstig, no pas un do. I jo no m’hi vull pas arriscar, no. Res de regeneració.
Poder fregir ous amb les mans? I arriscar-se a provocar càncer a amics i familiars? Massa que arriba tot sol! No, gràcies. Poder escoltar sons imperceptibles? Les parets del meu pis són de paper. No em cal. Us ho asseguro, no em cal. Fondre objectes? Home, seria una manera de fer espai al pis… Però vaja, molt, el que es diu molt útil, tampoc no ho seria.
Llegir el pensament sembla interessant. Però… Podria viure sabent què pensen realment de mi? Té el seu risc, eh? Molt segur de tu mateix has d’estar per córrer aquest risc. I no és el cas, ja us ho dic. Pel mateix motiu, tampoc tinc interès en preveure el futur. A més, dibuixo fatal. De debò. Fatal, fatal.
Ser un localitzador universal de persones? Interessant. Sempre podria saber on estan els meus nens. I quan més s’apropin a l’adolescència, més interessant. Ah! I també em permetria resoldre el problema de localitzar blocaires! Llavors, la invisibilitat torna a ser interessant… Ai, no! Que només pot ser una habilitat. Merda.
En fi, per no allargar-ho més, que ja m’estic passant i tots vosaltres teniu coses millors a fer que llegir les meves tonteries, jo crec que em quedo amb la habilitat del Hiro. Corbar el continu espai-temps. D’entrada, m’estalviaria una hora de cotxe diària per anar i tornar de treballar. Tindria temps per escriure al bloc. I podria aturar els nens en moments de gran intensitat, sense haver de fer ni un sol crit. Ah! I no descarto tampoc poder espiar blocaires quan ho tingui dominat. Que sembla que el Hiro pot anar a llocs que no coneix directament, només de pensar-hi. Sí, definitivament, em sembla que ja he triat.
PS: I vosaltres? M’adono que això té tots els ingredients necessaris per convertir-se en un meme d’aquests que corren: “Si poguessis triar només una de les habilitats d’Herois, quina seria i per què?”. Com que tothom està mig de vacances, no el passo a ningú en concret. Però si us ve de gust fer-ho, endavant. M’agradarà veure per on aneu.
y feliz finde.”