Jo, Heroi

Aquesta setmana s’ha acabat la primera temporada d’Herois a TV3. I després van fer un programa on comentaven la sèrie. Em va fer gràcia que preguntessin a la gent quin poder els agradaria tenir, si en poguessin triar un i només un.

Hi he estat pensant. Què m’agradaria a mi?

[@more@]

El meu primer impuls va ser clar: tornar-me invisible! Me les prometia molt felices visitant certes blocaires sense ser vist. Sorprendre-les a la seva vida quotidiana, lluny dels teclats. La Tarambana, per exemple, s’aixeca ja maquillada, tal com fan les super heroïnes a les pelis? O la Mery Cherry, què es pren per poder escriure tan meravellosament? Es dopa segur. Això està clar. Però, què? Si ho sabés, jo podria prendre el mateix! I la Tirai, la Lluna, l’Alepsi, la Petjada i la resta… Què fan? En fi, que ja us ben asseguro que estaria distret. I…

Està bé. Està bé. A qui vull enganyar? Si pogués visitar les meves amigues blocaires sense ser vist no seria tampoc per veure-les fent macramé. El meu primer impuls estava més aviat dominat per fantasies erotico-festives. Ja m’enteneu. Dutxes i demés. Cony! Sóc un home! I ja sabeu que ens movem principalment per impulsos sexuals. I després per aspectes pràctics. I aquí és on la cosa falla. Per què, a veure, que sigui invisible no em fa saber QUI s’amaga darrera cada nom. Ni tampoc ON viuen, realment. Espiar blocaires, descartat.

Baixant un graó, en un últim i fútil intent de seguir amb el voyerisme, vaig pensar per uns instants d’espiar les veïnes o alguna mare de l’escola on porto els nens. Però amics, si visquéssiu a la meva escala, veuríeu de seguida que això no té gaire interès. I també hi ha els aspectes pràctics, un altre cop. Ser invisible no et permet entrar i sortir dels pisos amb facilitat. T’has de colar. I té els seus riscos. En fi, la invisibilitat queda descartada definitivament.

Tot seguit, volar. Un vell somni de la humanitat. Seria fantàstic desplaçar-se pel cel blau sense esforç i oblidar-se d’embussos i retards. Però, és clar, discret no seria, no. Hauria de volar d’amagat, en llocs remots, o correria el risc d’acabar convertit en un personatge de fira. O, pitjor encara, subjecte d’experiments científics. Mireu, si un dia vull volar, ja agafaré un parapent. Volar, descartat.

Regeneració? D’entrada sembla prou atractiu. És com una assegurança de vida sense haver de pagar una prima cada mes. Però pensant-ho millor, no em convenç. I si no em pogués morir, al final? Si una cosa tinc molt clara, és que la vida és fantàstica justament perquè en un moment donat te’n pots sortir. O te’n treuen. Però pel cas és el mateix. Sí, ja sé que la immortalitat us pot semblar interessant: tenir temps de llegir tots els llibres que us vinguin de gust, visitar tots els llocs del món… Segurament és que hi heu pensat poc. Imagineu-vos a vosaltres mateixos/-es veient com els vostres enamorats/-des, els vostres fills/-es, es van fent grans, llangueixen i finalment es moren mentre vosaltres teniu encara tota una eternitat per endavant. Saber que pots estimar infinitament una persona, però que només podràs compartir amb ella un instant insignificant dins d’una vida que no s’acaba. La immortalitat és un càstig, no pas un do. I jo no m’hi vull pas arriscar, no. Res de regeneració.

Poder fregir ous amb les mans? I arriscar-se a provocar càncer a amics i familiars? Massa que arriba tot sol! No, gràcies. Poder escoltar sons imperceptibles? Les parets del meu pis són de paper. No em cal. Us ho asseguro, no em cal. Fondre objectes? Home, seria una manera de fer espai al pis… Però vaja, molt, el que es diu molt útil, tampoc no ho seria.

Llegir el pensament sembla interessant. Però… Podria viure sabent què pensen realment de mi? Té el seu risc, eh? Molt segur de tu mateix has d’estar per córrer aquest risc. I no és el cas, ja us ho dic. Pel mateix motiu, tampoc tinc interès en preveure el futur. A més, dibuixo fatal. De debò. Fatal, fatal.

Ser un localitzador universal de persones? Interessant. Sempre podria saber on estan els meus nens. I quan més s’apropin a l’adolescència, més interessant. Ah! I també em permetria resoldre el problema de localitzar blocaires! Llavors, la invisibilitat torna a ser interessant… Ai, no! Que només pot ser una habilitat. Merda.

En fi, per no allargar-ho més, que ja m’estic passant i tots vosaltres teniu coses millors a fer que llegir les meves tonteries, jo crec que em quedo amb la habilitat del Hiro. Corbar el continu espai-temps. D’entrada, m’estalviaria una hora de cotxe diària per anar i tornar de treballar. Tindria temps per escriure al bloc. I podria aturar els nens en moments de gran intensitat, sense haver de fer ni un sol crit. Ah! I no descarto tampoc poder espiar blocaires quan ho tingui dominat. Que sembla que el Hiro pot anar a llocs que no coneix directament, només de pensar-hi. Sí, definitivament, em sembla que ja he triat.

 

PS: I vosaltres? M’adono que això té tots els ingredients necessaris per convertir-se en un meme d’aquests que corren: “Si poguessis triar només una de les habilitats d’Herois, quina seria i per què?”. Com que tothom està mig de vacances, no el passo a ningú en concret. Però si us ve de gust fer-ho, endavant. M’agradarà veure per on aneu.



8s comentaris

El meu pi

Recordo com fa una colla d’estius em passava llargues estones sota el sol, partint pinyons a la vora de l’hort. Era feliç, en aquella època. Feia saltar els pinyons colpejant la pinya sobre la paret de porland d’un pam d’alçada que separava l’hort de l’estenedor. Llavors els recollia i els disposava en línia per, tot seguit, trencar-los metòdicament un a un amb el pesat martell de ferro. Calia anar amb compte. Havia de ser un cop sec i mesurat. Si deixava anar el martell tot sol, el pinyol acabava esclafat. Si el retenia massa, el pinyol no es partia del tot i l’havia d’acabar d’obrir amb les ungles o, encara pitjor, tornar a repetir el cop. I calia precisió, també. Un cop maldestre llençava el pinyol lluny de la paret. Volava cap a l’estenedor, on era fàcil de trobar, o bé cap a l’altre banda, on podia anar a parar al jardinet que la mare sempre tenia farcit de flors o, més enllà, a l’hort. I era difícil de trobar-los, allà, i jo tenia molts pinyons damunt la paret, i moltes pinyes assecant-se al sol en l’ampit de la finestra. Més d’un el donava per perdut.

[@more@]

I de tant en tant passava que, mesos després, descobria un projecte de pi lluitant per fer-se lloc enmig de les flors i les herbes. Ben pocs arribaven gaire lluny. Però un ho ha fet. És aquest, el meu pi.

El meu pi

Quan el miro penso si la vida no és una mica això: anar trencant oportunitats i descobrir al cap dels anys que alguna ha arribat a bon port.



9s comentaris

La globusfera és de tots

Ja fa dies que la meva benvolguda Tirai em va encomanar el meme aquest on has de penjar una foto que il·lustri la frase “la blogesfera és de tots”. Passada l’emoció inicial de dir “han pensat en mi”, em vaig posar a mirar què havien anat fent els altres blocaries. De seguida ho vaig veure clar: patirem.

Efectivament, grans fotos i millors escrits solidaris, plens de bons desitjos. En fi, amics i amigues blocaires, creieu-me que m’hi he esforçat.

[@more@]

O és que us penseu que és tan fàcil, trobar un pallasso que aguanti una globusfera?

Això sí, la globusfera és de tots, eh?



4s comentaris

La globusfera és de tots

Ja fa dies que la meva benvolguda Tirai em va encomanar el meme aquest on has de penjar una foto que il·lustri la frase “la blogesfera és de tots”. Passada l’emoció inicial de dir “han pensat en mi”, em vaig posar a mirar què havien anat fent els altres blocaries. De seguida ho vaig veure clar: patirem.

Efectivament, grans fotos i millors escrits solidaris, plens de bons desitjos. En fi, amics i amigues blocaires, creieu-me que m’hi he esforçat.

[@more@]

O és que us penseu que és tan fàcil, trobar un pallasso que aguanti una globusfera?

Això sí, la globusfera és de tots, eh?

Comentaris tancats a La globusfera és de tots

Si hi ha COPE, no hi ha creu

Correu enviat a: particular@arqbcn.org




A la atenció del Excm. i Rvdm. Mons. Lluís Martínez Sistach, Arquebisme de Barcelona,

[@more@]

El meu nom és Jordi Jordi, amb DNI 55.555.555 i em dirigeixo a vostè com a responsable màxim de la diòcesi per comunicar-li que, un any més, deixaré en blanc la casella 105 del IRPF.

El motiu d’aquesta decisió reflexionada és el manteniment a la COPE d’un missatge clarament ofensiu pels catalans, fals, i contrari a l’evangeli. Donat que les motivacions cristianes no semblen suficients com perquè la Conferencia Episcopal Española i les diòcesis, titulars majoritaris de la cadena, posin fi a aquest tipus de missatge anticristià, i aprofitant que el nou model de finançament de l’Església Catòlica em permet finalment decidir què vull fer amb les meus diners, li comunico que jo NO aportaré ni un cèntim més pel manteniment de l’Església Catòlica mentre aquesta situació es mantingui.

Així mateix, l’informo que miraré de difondre aquest missatge i postura entre amics i companys, amb l’esperança que el que no ha aconseguit la responsabilitat cristiana ho pugui aconseguir la caiguda de les aportacions.

Sense més particular, s’acomiada ben atentament,

Jordi Jordi




PS1: El nom i les dades han estat alterades. Ep, que esteu en un bloc anònim !

PS2: Si voleu comprovar el tipus de missatges que es donen des de la COPE, podeu consultar aquí.

PS3: Si malgrat tot penseu que l’església de base fa una bona feina social i desitgeu col·laborar-hi, us suggereixo adreçar-vos a CÀRITAS o altres entitats similars.

2s comentaris

Brasil, na narana na na na… o l’església no ha de fer política

Si, ja sé que fa dies que el Papa Benet XVI ha tornat del seu viatge a llatinoamèrica. Però mireu, un té el temps que té i, perquè no dir-ho també, un és com és. Per tant, en parlaré ara. Comprenc que potser no us vingui de gust el tema i decidiu sortir del bloc. Cap problema. No hi ha rancúnia. No, no, de veritat. Feu com us sembli. Jo ho entenc. Potser faria el mateix. Ah! Si no sabeu on anar, us recomano algun dels blocs que tinc enllaçats (a la dreta). No hi són tots (algun dia ho actualitzo, segur), però tots els que hi ha són bons.

[@more@]

Bé, ha quedat algú encara? Poca feina, eh?

El cas és que en un dels seus discursos, Benet XVII va dir que l’església no ha de fer política. I no sabeu l’alegria que em va donar. Per què mira que jo no acostumo a combregar gaire amb la jerarquia eclesiàstica. Però trobo que aquest cop la va encertar, l’home.

Així que em vaig dir: ja veureu, ja, quins canvis tindrem per aquí. Efectivament, s’hauran d’acabar les diatribes de la COPE. I que es prepari l’arquebisbe de Pamplona. Si, home, sí, aquell que va dir que els bons cristians han de votar els partits de l’extrema dreta. Segur que ben aviat li tocaran el crostó i me’l desterraran a fer misses a un poble perdut de la Serra de Cazorla. Ja s’ho trobarà, ja.

Però mireu, han passat uns dies, i em comença a estranyar que triguin tant.

Però el pitjor ha estat aquest matí, quan ho comentàvem al cafè i en J. m’ha dit “es referia a que l’església no ha de fer política d’esquerres“. Hòstia, a veure si encara tindrà raó…

3s comentaris

Hipotequem-nos, amics i amigues

Us he de confessar, amics, que fins ahir jo era un d’aquells descreguts que pensava que els bancs i la resta d’entitats bancàries no eren sinó una versió modernitzada del sistema feudal. S’ha perdut el dret de cuixa, en alguna cosa hem millorat, però nosaltres, moderns serfs de la gleva, seguim pagant els nostres delmes mes a mes, anys rere any. Ens tenen ben agafats pels ou… ups, volia dir, per la hipoteca, és clar.

Però això era ahir. Avui he vist la llum.

[@more@]

Avui, amics, he descobert com n’estava d’equivocat!

Efectivament, m’he adonat que les hipoteques són una mena de garantia que els nostres bons amics de les entitats financeres tenen l’amabilitat d’oferir-nos per una mòdica quantitat de diners. O no tan mòdica. Però, què són els diners davant la seguretat de tenir algú que vetlla per nosaltres?

Justament una hipoteca impagada, diligentment executada, va portar un pis a subhasta. El feliç nou propietari ha estat qui s’ha trobat l’antiga propietària morta al sofà. Morta sis anys abans. Us imagineu què hauria passat si el pis no hagués estat hipotecat? Jo no vull ni pensar-hi.

Hipotequem-nos, amics i amigues. Ja mai més no estarem sols. Algú vetllarà per nosaltres. Sense gaires presses, això sí.

6s comentaris

Benvinguts, passeu, passeu…

Un raig de llum solitari es filtra per l’espirall i il·lumina una solitària rosa…

Rosa il.luminada per l'espirall

Hi ha vida, encara, en la foscor.

[@more@]





Mmm… Però si heu arribat fins aquí, mereixeu alguna cosa més que una rosa malaltissa…







Tot un ram de roses freques, com a mínim !




Un ram de roses




Petonets i Feliç dia de Sant Jordi (Jordi) per tothom !

8s comentaris

No em truques

A mi, de tant en tant, em passen coses curioses amb els telèfons en general i amb el mòbil en particular. Us explicaré l’última que m’ha passat, que em sembla que us agradarà.

Durant la setmana passada vaig tenir algunes trucades perdudes al mòbil d’un número que no tenia a l’agenda. Mai vaig poder-lo agafar: un dia el tenia en silenci i no me’n vaig adonar, un altre estava dinant (fora de cobertura), i encara una altra vegada, que no em va donar temps a despenjar (hi ha gent amb poca paciència). El cas és que la trucada no es repetia. I només una trucada per dia, com a màxim.

El primer dia, vaig estar temptat de retornar la trucada, a veure qui era i què volia. No ho vaig fer. Home, si em truquen per alguna cosa important, ja hi tornaran, no us sembla? I si no és important, perquè amoïnar-s’hi.

[@more@]

El cas es que, amb la repetició de la trucada misteriosa vaig pensar que havia fet bé de no retornar la trucada. Això ha de ser publicitat d’alguna cosa. Una d’aquestes màquines que van trucant, a veure si pica algú. No tenen gaire paciència, aquestes màquines. I canvien de número si no despenges de seguida. Sí, ja podia ser, ja. Però hi havia una cosa que no quadrava. Efectivament, aquest tipus de trucades automàtiques es solen fer habitualment al telèfon fix del domicili. I gairebé sempre venen sense identificar, és a dir, que no veus el número des de on et truquen (cosa que a mi em fa molta ràbia; un altre dia, amb més temps, us explicaré què faig, en venjança).

Finalment, el divendres a les 19:22h rebo un SMS des del número misteriós:

Desconegut@SMS: “Hola soy roger spero k stes bien 🙂 y feliz finde.”

Ah! Amics y amigues blocaires. Misteri resolt. M’imagino al pobre Roger intentant posar-se en contacte amb la noia que va conèixer a la disco el cap de setmana passat. I com ella, amb tota la mala intenció, li va donar el seu número de mòbil amb una xifra canviada. Un bon truc. No dones el mòbil i et desfàs de pesat. I, si mai te’l trobes i t’ho retreu, sempre ho pots justificar dient que ho devia entendre malament. Al cap i a la fi, només hi ha una xifra errònia.

Reconec que li podia haver contestat, a l’amic Roger. Però tot va ser arribar a casa, preparar el sopar, posar nens a dormir… Total, que se’m va passar. A més, jo acostumo a apagar el mòbil per la nit. I com que l’endemà era dissabte, no vaig pensar a engegar-lo fins al migdia. Un altre SMS del meu amic Roger:

Roger@SMS: “Hola t e llamado y no m respondes. Saludos.”

Amics i amigues, un serà com serà: despistat, estalviador, mandrós, tot això, però un també té el seu cor. I aquí sí que em vaig posar en el lloc del pobre Roger. I això que posar un “he” sense ‘h’ fa mal, eh? Ni que sigui en un SMS. El cas és que em vaig posar al seu lloc, somiant en repetir la sessió de sexe ràpid amb la seva desconeguda (almenys per mi) amiga de la disco. I el vaig haver de treure del seu error. Vaig respondre:

JJ@SMS: “Hola Roger gracies per la teva insistencia pero deus tenir el numero equivocat ja que diria que no ens coneixem de res. Jordi Jordi.”

Així, tal qual, sense accents. Em fa mandra posar els accents en els SMS, que voleu que us digui. I no sé si seria això de la manca d’accents el que el va molestar, perquè el cas és que no n’he tornat a saber res més.

5s comentaris

Un dia profitós

Avui he tingut un dia ben profitós, a la feina. No passa gaire sovint, això, i per tant em plau de compartir-ho amb tots plegats.

[@more@]

Efectivament, he pogut deixar encarrilats dos temes que s’arrossegaven de feia setmanes, mesos, fins i tot. Un ha quedat resolt i a l’altre, el més complex, li he pogut posar uns bons fonaments. Queda força feina per fer, però ja he vist la llum al final del túnel i sé segur que un dia sortiré per l’altra banda.

En fi, reflexionava venint en cotxe sobre com en són de curioses aquestes coses. Mesos treballant, sovint donant cops a cegues, i tot d’un plegat es pot resoldre en un sol dia. Potser hauríem de treballar només aquest sol dia en què tot és possible, no us sembla?

És clar que per això caldria detectar-los, intuir-los, aquests dies especials. I, amics i amigues blocaires, us he de confessar que jo no he intuït ni detectat res d’especial, aquest matí. Vaja, ni al migdia tampoc. De tot plegat, en dedueixo que em tocarà seguir anant a treballar dia rere dia… Això sí, sabent que em trobaré amb dies profitosos, també.

4s comentaris