Morir.

Fa més d’un any i mig que no escric res al bloc. Clarament, ha arribat el moment de tancar-lo.

Possiblement n’obri un altre, segurament més tecnològic i menys personal. Veurem.



Comentaris tancats a Morir.

Renovar-se o morir

Hauria de decidir què fer amb el bloc.

Fa temps que volia remodelar-lo. O tancar-lo. Ja fa temps que agonitza.

Hauré de prendre una decissió.



1 comentari

Aïllat del món

Estic aïllat del món.

No m’he mort. Porto dos mesos i mig sense ADSL, només això.

Com us ho podria dir?

[@more@]

ODIO TELEFÒNICA.

P.D. I, per cert, no visc perdut a les muntanyes com la Heidi, sinó en un “poble” de més de 70.000 habitants. Snif.



1 comentari

La carbonera

Se’m fa estrany haver deixat passar taaaaant de temps sense donar senyals de vida. I més deixant al capdamunt un post no gaire alegre, per dir-ho suau. No era la meva intenció, però els dies, els mesos, passen ràpid. Massa ràpid.

I tampoc és que tingui un motiu que us pugui explicar per justificar aquesta absència. En realitat, tampoc no ha passat res. Res fora del normal, vull dir.

M’adono que ha passat molt de temps, perquè hauré de refer força dels meus enllaços habituals, que han canviat de lloc, o directament han ancat.

En fi, a poc a poc. Tampoc no vindrà d’un dia, ara.

Comentaris tancats a La carbonera

Tampoc no vindrà d’un dia

Se’m fa estrany haver deixat passar taaaaant de temps sense donar senyals de vida. I més deixant al capdamunt un post no gaire alegre, per dir-ho suau. No era la meva intenció, però els dies, els mesos, passen ràpid. Massa ràpid.

I tampoc és que tingui un motiu que us pugui explicar per justificar aquesta absència. En realitat, tampoc no ha passat res. Res fora del normal, vull dir.

M’adono que ha passat molt de temps, perquè hauré de refer força dels meus enllaços habituals, que han canviat de lloc, o directament han ancat.

En fi, a poc a poc. Tampoc no vindrà d’un dia, ara.

7s comentaris

Quant val un bidó de combustible?

Potser heu llegit la notícia del rescat d’un cayuco amb un únic supervivent i set cadàvers prop de Cap Verd. Unes altres 50 persones més havien mort anteriorment i van ser llençades per la borda.

[@more@]

Segons ha explicat el supervivent, sembla ser que tots ells van ser víctimes d’un engany. A mitja travessia, van obrir el bidó de combustible que els havia de permetre arribar a les Canàries, a uns 150 Km. Estava ple d’aigua. A partir d’aquí, 20 dies a la deriva amb el resultat final que ja coneixeu.

I jo em pregunto: quant deu valer, un bidó de combustible? Ara dividim-ho per 57 i tindreu el valor d’una vida humana a l’Àfrica subsahariana.

1 comentari

No amb els meus diners

Un altre cop hi ha moguda a l’entorn del nostre pobre sistema educatiu. D’una banda, tot el tema del vel, o mocador, de la nena de Girona. Sobre això no en diré res. Podeu trobar unes molt bones reflexions en el bloc d’Alexandre Figueres, tant sobre el tema del vel com sobre la necessària laïcitat a l’escola.

D’altra banda, l’institut de Barcelona que es nega a impartir l’assignatura d’Educació per la Ciutadania. Aquí sí que hi diré la meva.

[@more@]

Clar i català: això no s’hi val. El director del centre diu que no impartiran l’assignatura perquè “recull el dret dels pares a triar l’ideari del centre i el respecte a la Constitució”. En realitat, fan cas d’una recomanació de la Conferència Episcopal Espanyola. I jo dic: ens podem saltar la llei sempre que no ens sembli bé? Puc, per exemple, deixar de pagar a hisenda el 0’5239% perquè no vull assignar-lo ni a l’Església Catòlica ni tampoc a fins socials repartits per l’Estat per evitar que puguin arribar a la Fundació Francisco Franco si torna a guanyar el PP? Puc fer-ho? Oi que no?

Els pares tenen tot el dret a escollir la millor educació pels seus fills. D’acord. Ara bé, si estem parlant d’una escola concertada, com és el cas, que rep, per tant, diners públics, el mínim que se li ha d’exigir és que compleixi la llei. Jo no vull pagar amb els meus diners aquestes vel·leïtats.

Si no volen impartir l’assignatura d’Educació per la Ciutadania, el que s’ha de fer és retirar-los el concert. I punt. Ni cartes, ni recomanacions, ni hòsties. Si volen una educació privada, diferenciada de la resta d’escoles, que se la paguin. Que no ho facin amb els meus diners, cony!

Comentaris tancats a No amb els meus diners

Tornar a casa

Quan tornes després de tant de temps, sempre toca fer un xic d’endreça per aquí i per allà. Fa mandra, sí, però més val posar-s’hi ben aviat. Així, de seguida tornes a estar a casa. Em sembla que em prepararé un té i després m’hi poso.

[@more@]

3s comentaris

No llegiu al lavabo

Segurament alguns de vosaltres teniu la mala costum de llegir al lavabo. Al vàter, de fet. Vaja, dic jo, perquè llegir mentre un es renta les mans, s’afaita o maquilla, segons el cas, ha de ser d’allò més incòmode.

[@more@]

A mi ja m’ho deia la mare: “nen, no llegeixis al lavabo”. No costa gaire d’imaginar que molt de cas no li feia. Ni li faig ara. En això i en altres coses, en realitat. I així em va, tot s’ha de dir. Però feu atenció, no ens desviem tant. Deia que no és bo llegir al lavabo.

Jo, innocent de mi, em pensava que es tractava d’una d’aquelles recomanacions de llarg recorregut. De l’estil de “menja verdures, que són molt sanes”; o bé “fes esport, que ja veuràs” (aquí un incís; el que he vist és un munt de gent lesionada amb això de l’esport i cap per estar-se massa estona estirat al sofà). En fi, recomanacions que no tenen una incidència immediata en la teva vida, sinó que són més aviat una amenaça difusa, allà a la llunyania. Si no menges verdures ets més propens a agafar tota mena de malalties, especialment càncers. Si no fas esport, el risc són els temes coronaris. I amb la lectura al lavabo, jo m’imaginava que la cosa anava més aviat per la via de les morenes. Que ben doloroses que han de ser, però mira, així com amenaça llunyana no fan gaire por, la veritat.

La trista i dura realitat s’ha fet ben present aquest matí. Mireu, la cosa ha anat així. Apretada. Lectura de còmic. La cosa es posa interessant. En el còmic, vull dir. Segueixo fins que el número de morts deixa d’incrementar-se; ha trigat a passar, això. Mentrestant, se m’ha adormit un peu. Ja passa. Deixo el còmic. M’aixeco com aquell qui res. Faig un pas.

Ai mare!

El peu, no és que estigués adormit, és que estava de viatge astral, com a mínim. No ha aguantat res. Regirada. I tant gran com sóc, cap a comptar les rajoles de ben a prop. M’agafo al que puc. La pica. Us havia dit que tenia una pica d’aquestes de vidre, que s’aguanten suspeses a la pared per un suport metàl·lic i un parell de tacos estratègicament posats? Bonica. Bonica de veritat. No gaire resistent, però. Ha vingut a fer-me companyia.

Resultat: vaig coix i hauré de perdre un matí de les vacances per tornar a penjar la pica. Així que ja ho sabeu: nens i nenes, no llegiu al lavabo, que és perillós. I no parlo de les morenes.

2s comentaris

La vida és dura

Després de fer una visita pels blocs habituals, bé, de fet, pels que no fan vacances, he notat com un cert pessimisme en els darrers posts. Deu ser cosa de la calor, que no pot ser bona. Sigui com sigui, jo no vull seguir per aquest camí, així que us explicaré una anècdota que m’ha passat aquest migidia, mentre parava taula.

Ha estat el meu nen qui m’ha dit, tot seriós:

P. – La vida és molt dura.

El P. té 5 anys i és un nen feliç. O això em pensava jo fins avui mateix.

[@more@]

JJ. – Com dius? Per què ho dius això?

P. – Perquè s’han de recollir les joguiiines, s’ha d’endreçaaar, s’han de fer moltes cooooses.

Efectivament, estava recollint un joc de sobre la taula, tal com li havia manat jo feia just un instant.

Sí, la vida és dura. Ja és ben bé això. Només que cadascú ho viu a la seva manera.

4s comentaris